Tornem amb “Costellada dominguera” de Nico Nubiola

Benvolguts i benvolgudes amants de l’art, després d’uns mesos d’incertesa a conseqüència de la pedregada de finals d’agost, ja tornem a ser aquí  i aquest cop amb Nico Nubiola, artista afiançat a l’Alt Empordà que treballa la figuració humana, l’escultura i el baix relleu en una clau d’humor irònic que qüestiona, sense embuts, l’statu quo del nostre fer social.

“Costellada dominguera”
del 23 d’abril al 22 de juliol

Inauguració de l’exposició: diumenge 23 d’abril a les 12 h
a l’ESPAI TÒNIC

Entrada lliure
Compartirem una copa de vi, però…
la verdadera costellada la farem a finals de maig
estigues atenta!

Posteriorment, visites amb cita prèvia
contactant per telèfon, whatsapp o e-mail:
972 64 24 21 / 639 32 97 28
espai@tonic.cat

A l’exposició “Costellada dominguera”, l’artista hi mostra una sèrie de personatges, anònims, d’aquells que podríem trobar passejant per la pineda, un diumenge després de dinar, allunyats dels seus aparells i extasiats a causa de tal llunyania.

Ens els presenta en postures impossibles amb un punt d’enfoc impertorbable a cavall entre el pla i la tridimensionalitat, com una instantània llançada en un moment donat i que en ser observada des d’altres punts de vista desvela una perspectiva un tant distòpia.

“Busco en la caricatura i la ironia una clau per indagar sobre el context cultural que m’ha tocat patir i en última instància per furgar en la condició humana (i en la seva profunda i violenta estupidesa).”

Quan les figures s’exposen en les parets del seu estudi o en les d’una galeria, estableixen un mut diàleg entre elles. Poden ser composicions de dues o tres peces que, tot i mantenir una contingència òptica, són totalment independents; d’alguna manera sembla que cap d’elles és conscient, ni tan sols té interès, en la presència de l’altre.

La nuesa recurrent de molts dels cossos no fa sinó ressaltar aquest moment de passivitat inconscient, desemmascarada, sense res que s’interposi. Els pocs objectes que de tant en tant apareixen acompanyant les seves figures són objectes del quotidià, una garrafa de lleixiu, llençols, diaris, roba embolicada, d’aquella que deixàvem a la vora del catre, plats a mig menjar, forquilles, un embolcall de iogurt, la corretja de passejar el gos, un patinet…

Aquests personatges normals i corrents es comuniquen mitjançant un llenguatge no verbal, un llenguatge que Nico Nubiola anomena com intraespecific, agafant postures que només es donen en la intimitat, quan l’únic espectador és un mateix i, aliens a l’ull que mira, la formalitat és deixada de banda apareixent aquella espècie de deixadesa, però que té més a veure en la comoditat i animalitat dels cossos que en una cerca artificiosa.

Per a les seves figures, parteix d’esbossos, a vegades fotografies directes del cos humà, per després passar-los a quadrícula per tal de mantenir la (des) proporció de la imatge un cop la plasmi en el baix relleu.

La talla sobre fusta és una de les seves primordials matèries, ja que com ell mateix diu, s’acompassa molt bé amb el seu ritme mental; però no fa lletjos a treballar en altres superfícies com el guix o el porex.

El posterior policromat a llapis li possibilita acurar en el detall alhora que potencia la naturalitat i vivacitat doncs proporciona una textura que permet visualitzar la veta de la fusta, sense amagatalls, una mica com si de les línies i arrugues de la pròpia pell es tractés.

Tota la seva obra respira humor, un sentit de l’humor irònic i alhora tendre i còmic, sense artificis, que et fa reflexionar sobre el desconcert de la pròpia existència.

Ha exposat a galeries de Barcelona, Santiago de Compostela, Lisboa i Florència, tant individualment com en grup. Entre les seves obres més destacades hi ha el disseny de l’attrezzo de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona o el famós cavall de fusta a l’obra Tirant lo Blanc de Calixto Bieito; tanmateix, també ha treballat com escenògraf amb La Fura dels Baus, Marcel·lí Antúnez, Trigo Limpio, General Elèctrica i Sol Picó entre d’altres, aportant-hi les seves escultures de gran format.

Nascut a Barcelona, fa molts anys que viu i crea a la província de Girona; actualment s’ha instal·lat a Palau-saverdera on ja hi ha muntat la seva casa-taller i, juntament amb la seva dona, desenvolupen el que d’aquí poc serà un centre i residència artística a l’Alt Empordà.

text: Olga Solà i Viñas