Benvolguts, ja som aquí. Un any més encetem temporada amb una gran exposició:
“Retrats”, de Javier Garcés
 Una extensa mostra d’obres que reflecteixen el seu entorn humà més proper.
Dissabte 17 de febrer a les 20 h inaugurem amb l’ajuda de Berta i les seves creps de Food Fun Truck.

Retrats, el títol de l’exposició, podria donar lloc a una interpretació esbiaixada si el que esperéssim trobar-hi foren imatges que ens calquin una objectiva realitat. Hem de dir que els retrats de Javier Garcés s’acosten més aviat a la subjectivitat de la imatge, doncs estan impregnades del seu colpidor punt de vista.

En referència a aquesta particular visió de la realitat, és sobre el que vam estar parlant el darrer dia que el vam anar a visitar al seu taller del carrer Amor Filial de la Bisbal d’Empordà; una antiga fusteria que el seu amic Pere li cedeix amb generositat. De ben segur Pere ha copsat la profunditat del treball de Javier, i aquest gest és la seva valuosa contribució a l’obra de l’autor.

Garcés: – (…) els actors de cinema o els que fan una obra de teatre, el personatge que presenten no ha de ser “real”, ha de ser creïble, aquesta és la diferència. I aquesta manera de veure-ho, quan es trasllada a la pintura, sembla que desaparegui.

Oriol: – És que la cultura visual que tenim té molt d’imatge…

Pere: – Vaja, de totes maneres poc podem dir que això d’en Garcés és un retrat-retrat… no és així, perquè un retrat és més com una foto, i un oli o una aquarel·la de Javier, és diferent…

… Al voltant de l’antiga estufa de ferro colat, de l’antic taller de fusteria, Javier Garcés, Pere i els tres membres d’Espai Tònic, ens asseiem relaxadament per a parlar i ultimar detalls de la propera exposició.

Olga: – Amb Carlets donava la sensació que plasmaves un sentiment, algo una mica més enllà que la seva representació directa. La imatge respirava… independentment de les seves proporcions…

Garcés: – És que és la meva percepció de la realitat el que provo de plasmar. Jo penso: “- mira…, el clatell d’en Carlets” (diu amb veu fineta, per fer-nos veure que està lluny) – “i aquí, hi ha l’esquena…!”. (prossegueix amb veu greu i voluminosa)
Això, per a l’observador curós, pot semblar desproporcionat, perquè l’esquena no és realment així. El que passa, és que des del meu punt de vista, l’esquena és contundent i està a primera fila i el “cogote” … està allà darrere. Si ho volgués proporcionar, desapareixeria aquesta sensació de contundència de l’esquena. I tractar de reproduir aquesta sensació, és el que a mi m’alimenta, i que l’espectador quan vegi la peça acabada, pugui percebre la mateixa sensació.

Guillermo: – Parece como que haces escultura, porque tu, con el lápiz no dibujas sino que tallas y das forma.

I és que ens és difícil classificar-lo en una disciplina, puix ell mateix es declara “orfe de tradició” per lo menys conscientment, diu que ningú li ha dit mai com ha de fer les coses, i que el seu treball és fruit més aviat d’una experimentació personal, en absoluta solitud.

Visualitzant el suggestiu documental de Marc Morera, a través del qual vam tenir coneixença de Javier Garcés, n’entenem algunes de les seves raons.

– Quan vaig tornar de Londres, sabia perfectament el que no volia; no volia treballar per un galerista, no volia produir per produir. Volia tornar d’alguna manera al principi de la meva vocació, a fer-ho per plaer, a ser capaç sobretot d’experimentar, de buscar.
Treballant el ferro havia arribat a la conclusió que no podia representar la figura humana, és a dir, que buscant la llibertat d’expressió, havia perdut el més fonamental per a mi. Vaig haver d’admetre que si no podia reproduir la figura humana, havia fracassat. I és a partir d’aquest fet, que vaig tornar al fang i el fang em va portar aquí, a la Bisbal d’Empordà.

I aquí és on comença a agafar personatges del seu voltant per a retratar-los. Són gent que coneix, bàsicament amics seus, gent amb qui comparteix moltes coses, i tenen la generositat de cedir-li el seu temps, sabent de l’interès o obsessió, com ell mateix diu, que el mou a captar l’essencial.

Garcés explica que en el treball al natural, l’actitud del model no és passiva, doncs l’energia que es genera al voltant del retratat i del retratista, els arrossega a tots dos amb una mateixa dinàmica, amb la mateixa sensació de temps.
Quan a Javier li manquen les forces, el model aporta les seves. I és en aquesta simbiosi que la sessió de treball amb model va avançant, i – deixo de ser present per al model i ocorre el miracle: esdevinc privilegiat observador d’un espectacle gens habitual: la persona, abandonada als seus pensaments, deixa d’estar pendent del seu aspecte, alliberant-se de buscar aixecar expectatives… Aquí comença el retrat.
En aquest punt, el llarg temps de realització de la peça, és l’aliat que ho fa possible. És aquest aspecte d’abandó, que potser no es veu gairebé mai, ni en la relació amb un mateix, el que vull plasmar.

A vegades aquest abandó es confon amb una sensació com de tristor, però és més aviat com el reflex d’una emoció primigènia, on només hi accedim en moments de trasbals, allà on deixa d’importar-nos com se’ns pot veure. I davant aquesta absència, davant d’aquest cedir, Javier diu sentir només que reverencia, un posar-se absolutament a la disposició, i buscar convertir-se en el ejecutador que ho pugui representar el més acuradament possible.

La meva gran satisfacció és el viatge de poder-ho fer. Perquè per a mi tot això és un viatge, encara que potser costa d’entendre-ho així, ho ha estat des del primer moment.

Javier és un treballador insaciable, constant i molt perseverant, que ha anat provant diferents tècniques artístiques per a modelar aquesta realitat de la qual parlàvem, la seva. El seu punt de vista. Actualment, un cop assolida la mestria en molts d’aquests medis, aquests han passat a estar al seu servei. Ja no és esclau d’una tècnica: escultura, ceràmica, dibuix, pintura… ara se sent lliure de passar d’una a l’altre depenent del que la realitat de l’objecte/persona que tingui al davant li suggereixi plasmar.

Vam tenir el plaer d’exposar-lo a “Art en Obres 2015“, la primera i de moment única col·lectiva que hem fet a Espai Tònic, però no l’última, doncs això ens va permetre conèixer l’escena artística del nostre entorn. A poc a poc hem anat aprofundint en cada un dels artistes que hi van passar: Beat Keller, Sebi Subirós, Guillermo Basagoiti, i la present de Javier Garcés.

Exposició visitable del 17 de febrer al 28 d’abril de 2018. Oberta de dilluns a divendres matí i tarda i dissabtes tarda. Hi hauran visites guiades per el mateix autor que notificarem amb antelació. Gràcies i molt benvinguts.

També podeu conèixer i aprendre de la seva manera de mirar i dibuixar, a les classes que imparteix a l’aula d’Arts del Mundial de La Bisbal d’Empordà.

Text >> Olga Solà i Viñas