El 28 de juny del 2014 obria les portes a la Bisbal d’Empordà l’Espai Tònic, una iniciativa transversal per a l’art i els artistes gestionada pels grafistes Olga Solà i Oriol Terrats i l’escultor Guillermo Basagoiti; després de dos anys d’activitat, encaren el futur amb projectes i optimisme.

Les tres personalitats creatives que fan possible l’Espai Tònic de la Bisbal d’Empordà són prou madures com per recordar aquell passat de vaques grasses que, amb ingenuïtat gairebé infantil, animàvem tots plegats a còpia d’ajuts i subvencions, beques o crèdits, donatius o concessions, atorgats amb lleugeresa impúdica i gestionats amb un sentit de la sostenibilitat com a mínim, temerari. Amb tot, el trident format per Solà, Terrats i Basagoiti també és prou jove com per mantenir, més o menys intacta, aquella forma d’entusiasme que neix de la íntima convicció de saber-se capacitat per recomençar de nou, per inventar vies i ponts allà on, en aparença, s’ha imposat l’esterilitat i la incomunicació.

De fet, la metàfora del «pont» és recurrent en el seu imaginari: «Nosaltres no som una institució –expliquen exhibint una complicitat envejable– ni una galeria d’art, sinó una altra cosa completament diferent que, per dir-ho d’alguna manera, se situaria al mig per fer de pont, per intentar connectar públic i artistes». Sigui com sigui, tot plegat podria reduir-se a un grapat de bones intencions i a discursos previsibles si no fos per la materialització dels seus objectius a través d’exposicions més que notables (començant per A pesar de Newton, una mostra fundacional fruit de la col·laboració entre Basagoiti i el poeta Agustí Olivares), edicions i publicacions molt pensades (la cura en el disseny i la comunicació és un dels seus elements distintius) i una nodrida agenda d’activitats que poden anar des de tallers familiars, passant per concerts o recitals poètics, fins a projeccions de petites perles cinematogràfiques que difícilment tenen cabuda als circuits i sales oficials.

El secret de tot plegat, insisteixen, cal cercar-lo en la naturalesa col·laborativa i autènticament transversal del seu projecte (https://espai.tonic.cat/; http://tonic.cat/; http://guillermobasagoiti.com/) i, també, en la seva organicitat. És a dir: «L’Espai Tònic -subratlla-, fins a cert punt, és fruit de moltes coincidències i de la capacitat d’adaptació. Que ens trobéssim, que decidíssim treballar plegats i que aconseguíssim una antiga fàbrica per rehabilitar, és una sort impagable. En aquest sentit, el que avui tenim és quelcom que ha anat sorgint de manera natural, sense pressa ni pressions, adaptant-se a les circumstàncies de cada moment i, el més important, sense haver de donar compotes a unes institucions molt més preocupades per la seva pròpia supervivència que no pas per la transmissió efectiva de la cultura».

I és que, en darrera instància, el preu de la llibertat és justament aquest: actuar sense la tutela, sempre feixuga i esterilitzant, provinent de la gestió polititzada i aprendre a confiar més enllà de les incerteses raonables, en les pròpies potencialitats vehiculades a través d’una imaginació creativa que, al final, és l’autèntica força de treball de la nostra època. Ho van prefigurar, amb accent gairebé poètic, M. Hardt i A. Negri a Imperio: «El lloc central en la producció del superàbit que abans corresponia a la força laboral dels treballadors de les fàbriques, avui està sent ocupat progressivament per una força laboral intel·lectual, immaterial i comunicativa». Doncs això: una alternativa per a la cultura a la Bisbal fruit de la intel·ligència visionària i la solvència comunicativa de tres gestors que fan i desfan des de la fèrtil perifèria. TEXT EUDALD CAMPS – Critic d’art http://eudaldcamps.com