Diari de Girona: Imatges per al record
Eudald Camps 24.07.2020 | 00:57
Javier Garcés
Espai Tònic, Vulpellac. Carrer de ponent, 25
Fins al 6 de setembre. Dijous i divendres d’11 a 14 h i de 17 a 20 h. Dissabtes de 17 a 20 h.
Tota l’aventura creativa de Javier Garcés sembla encaminada a renegociar les imatges de l’única manera possible (en el sentit de raonable), és a dir, a través del temps, de la seva lenta digestió servint-se de procediments artístics que no admeten dreceres ni efectes immediats, com ara la pintura a l’oli, el modelat en fang o la talla en fusta policromada. De fet, Garcés assumeix sense complexes registres que, des d’una perspectiva contemporània (errònia en la mesura que ho reduiria tot als mitjans i no als fins), pot ser vista com a anacrònica o, en el pitjor dels casos, reaccionària. Res més allunyat de la realitat: el diàleg sostingut temporalment amb les coses i la imatge que en podem percebre (el conegut esforç descriptiu del fenomenòleg) només pot ser fet al marge dels espectres que subministren, sense pausa ni descans, la tecnologia i la resta de «daímons» digitals.
Dit això, no hauria de sorprendre a ningú la possibilitat d’assistir a una exposició integrada per una sola peça: el que es presenta no és una escultura sinó un llarg procés de treball que té com a resultat final un volum que tothom pot identificar, per poc que s’hi fixi, amb el cos d’una indigent estirada davant d’un precari museu privat integrat per unes postals que, segons l’artista, serien el fruit de tota una vida relacionant-se amb l’art i la seva història: «Vaig demanar a la model –comenta Garcés– que fes una selecció de les postals de les quals mai es desfaria i que les disposés en l’ordre que creiés convenient. Són aquestes postals i alguna fotografia producte del seu criteri, estrictament personal i radicalment viscut, el que volia retratar». Al «Mnemòsine» privat, per tant, cal afegir-hi algun element simbòlic clàssic com ara el gos ubicat als peus de la jacent (en l’estatuària medieval, els homes hi tenien un lleó en la mesura que prioritzaven el coratge a la fidelitat) i, molt més determinant encara, un posicionament moral que, sense estridències ni raonaments pamfletaris, vindria a denunciar una de les principals característiques de l’existència contemporània, a saber, la seva indigència (física, en ocasions, però gairebé sempre mental).
De Diògenes a Foucault
La història del pensament (de la qual, per fortuna, també hauria de formar part la de l’art i la literatura) ha prestat sempre molta atenció als habitants dels marges. El motiu seria més aviat obvi: només des de fora del sistema és possible prendre consciència de la seva realitat i, especialment, dels seus riscos i perversions. En aquest sentit, segurament fou el cínic Diògenes de Sinope (no confondre amb el Laerci) qui va inaugurar aquesta forma de clarividència a celobert: la veritat és més nua als llavis de qui no té absolutament res a perdre.
Per això, més de dos mil anys després, Foucault se centraria en els desplaçats per la societat de l’abundància a l’hora de denunciar les perversions del sistema: lliçons com les compilades al llibre Seguretat, territori, població (1978) segueixen tenint una inquietant vigència. El que està en joc, que ningú s’enganyi, és la nostra mateixa supervivència com a éssers lliures i iguals.