Benvolguts i benvolgudes amants de l’art, després d’un període d’observació, creació d’obra pròpia i adequació de l’espai, tornem a ser aquí i aquest cop amb Jordi Martoranno, artista gironí de trajectòria, pes conceptual i pictòric més que destacable.

“La porositat de les formes”
del 09 d’octubre al 18 de desembre

Inauguració: 09 oct. a les 20:00
Imprescindible reservar. Aforament limitat

Només visites amb cita prèvia
contactar per telèfon, whatsapp o e-mail:
972 64 24 21 / 639 32 97 28
espai@tonic.cat

Jordi Martorano ha estat guardonat amb nombrosos premis i beques de recerca, ha realitzat residències artístiques a França, Polònia, Nova York… i exposat individualment en més d’una quarantena de sales. Podem trobar la seva obra tant en col·leccions nacionals com internacionals.

Voluntat de buit, 2021 tinta i acrílic sobre paper 132 x 197 cm

V. P. (autora que ha volgut romandre en l’anonimat) ens ha fet arribar un escrit que descriu de manera acurada la trajectòria d’aquest artista, que no es considera un pintor abstracte, sinó algú que neteja l’excedent per a aconseguir resultats essencials que ens remeten a la figuració dels símbols ja presents des de temps arcaics. Martoranno, aplicant una tècnica reductiva i destil·lant formes interroga, en aquesta mostra, la nostra consciència com a espectadors.

La casa del pa, 2021 grafit sobre paper 99 x 133 cm

Des dels primers treballs, en la dècada dels 90, Jordi Martoranno s’ha interessat per la relació entre home, natura i cosmos recolzant la seva recerca en l’estudi de cultures prearcaiques, però també en pensadors contemporanis com Richard Tarnas, Ken Wilber, Octavio Paz, Mircea Eliade, o J. E. Cirlot.

Posteriorment pren consciència de la interacció dels símbols en la nostra cultura explorant des d’on es generen i aprofundint, al mateix temps, en les seves propietats morfològiques.

El 2015 fa una breu estada a Nova York, allà coneix de primera mà les obres d’artistes nord-americans com Walter de Maria, Sol Lewitt, Fred Sandback, Carl Andre, Robert Ryman o Agnes Martin, entre altres.

És a partir d’aquesta experiència (que el mateix autor acabarà qualificant de transcendent), que les seves propostes formals, conceptuals i tècniques evolucionaran cap a una simplificació de recursos deixant enrere la gestualitat, les formes orgàniques i l’aspecte matèric de la seva obra, per centrar-se en la recerca d’un treball més essencial.

No és casualitat que aquesta experiència el trasbalsés des de la consciència més propera a la mística, tenint en compte que en el seu moment el pensament i la pràctica del monjo i filòsof japonès Daisetsu Teitaro Suzuki va influir de manera considerable en els treballs d’alguns d’aquests artistes.

Durant aquests darrers cinc anys, amb una lenta però contínua progressió, J.M. aprofundeix alhora que despulla el seu llenguatge adoptant el repte d’alliberar-se per fi de les grans pretensions de l’art i de l’actitud egoica del mateix artista, que tant caracteritza el model de cultura dels nostres temps. D’aquesta manera l’autor entra de ple en els plantejaments més radicals i contemplatius dins d’un món de meditació i de silencis estètics, allunyant-se cada cop més de les fórmules narratives i simbòliques.

Curiosament, en aquesta exposició, “la porositat de les formes”, Martoranno recupera tres obres en volum dels anys noranta i de la primera dècada del 2000 que no han estat mai exposades i que per primera vegada es presenten en una exposició, Beit Laban o morada blanca (1996), Tools (1996) i Tres cubs orgànics (2005), per tal de confrontar-les davant per davant amb obres de factura més recent com la casa del pa (2021), S/T (2019), Big Stone (2018), Càntic I (2020) o voluntat de buit (2021).

Sorprenentment ens adonem que el procés de treball, al llarg d’aquests 25 anys que les separen, no ha sigut tan aleatori com el mateix autor es pensava, i comprovem que el que sempre ha perseguit de manera intuïtiva esdevé una reiterada transfiguració de la seva obra en un present continu, en el qual les formes són permeables, transversals i al mateix temps constants, ja que ens movem inevitablement a través de paràmetres arquetípics, que al llarg de la història han anat marcant el camí evolutiu de la humanitat.

Aquestes formes es “trans-formen” sota altres formes, però sempre són essencialment les mateixes conservant l’eix central del fer estètic, així com el significat d’una realitat primordial més profunda que roman oculta en l’interior de cada ésser humà i que de cap manera pot ser concebuda ni desvetllada per l’intel·lecte, sinó per un encontre, una intuïció o una revelació.

És des d’aquesta intuïció que el discurs intel·lectual es va diluint encara més, fins al punt que l’autor s’abandona a l’encontre fortuït deixant que l’obra es transformi segons les circumstàncies que s’esdevinguin, per acabar parlant de silencis cada cop més intensos i tal vegada exercint la voluntat de buit a través de la mirada.

Segurament per aquest motiu J.M., ara més que mai, fa una aposta a tot o res per una manera de treballar basada essencialment en aquestes premisses.

No en va l’autor ens apunta aquesta reflexió com una declaració d’intencions:

“La intuïció va més enllà de la raó perquè et transporta a zones de la ment de difícil accés i poc explorades de la consciència, zones de gran riquesa formal i espiritual que es revelen a través de la pràctica de l’art i de la sensibilitat.”

V. P.
Girona, primavera 2021