Nota de premsa al Diari de Girona per el critic d’art Eudald Camps:

Beat Keller (Suïssa,1953) va estudiar a la Kunstgewerbeschule Biel i, posteriorment, a la School of Visual Arts de Nova York. Després de passar per diverses empreses de publicitat, va decidir fixar la seva base d’operacions a La Bisbal d’Empordà, on comparteix estudi amb la també artista Mariana Fresneda.

Si creiem, com proclamava des del seu oracle poètic Emily Dickinson, que «el més efímer dels moments posseeix un passat il·lustre», aleshores també estarem en condicions d’acceptar que «l’objecte més insignificant és —o podria arribar a ser— un contenidor inveterat de memòria». Aquesta característica de les coses —el seu potencial semàntic gairebé il·limitat— és, en essència, el que ha fet possible el somni de l’arqueòleg entestat en reconstruir el passat a partir del relat «objectiu» que pot inferir-se de les restes disperses, de les empremtes i dels indicis invisibles a l’ull inexpert o, en definitiva, de les marques que el temps i els homes van deixant, en forma de runa i cicatriu, a mesura que es despleguen en el món.
Sigui com sigui, al «somni de l’arqueòleg» de filiació, diguem-ne, positivista, és possible contraposar un altre somni que, tot i compartir origen «arqueològic», avança en direcció contrària: és el de l’espigolador nostàlgic i anàrquic que no veu els objectes com a fragments incomplerts d’un relat que cal reconstruir sinó com a contenidors d’universos que es projecten en infinitats concèntriques (o centrípetes, si hom prefereix abismar-se en el replegament). El seu llenguatge, en cas d’existir, recordaria al dels surrealistes: l’associació lliure vindria a ser el motor que posa en moviment la seva maquinària impossible. És justament aquí on comença l’aventura de Beat Keller, un artista que tot i ser inclassificable podem inscriure en una genealogia fèrtil i bigarrada: ens referim a la gran família on habiten les andròmines pulsionals de Picabia i les composicions, igualment metafísiques, de Chirico o Carrà; on la subtil mecànica de Calder s’agermana amb l’enginyeria complexa de Tinguely; on l’esperit geomètric i contradictori d’un Escher pot dialogar amb la infinita capacitat per fer germinar realitats autàrquiques de Roberto Matta…
Va ser precisament l’artista xilè qui millor va explicar la transcendència d’aquest joc: «Intento passar d’una imatgeria íntima, formes de vertebres i animals desconeguts, flors molt poc conegudes, a expressions culturals, civilitzacions, objectes totèmics». D’això es tracta: com Matta, Beat Keller parteix d’una «imatgeria íntima» (pacientment recol·lectada del paisatge on començava a diluir-se) que ell transfigura a base d’establir relacions insospitades que n’acaben renegociant el significat, ampliant-lo fins a la màxima obertura i l’atemporalitat latent característiques dels objectes considerats totèmics. Per això el seu estudi de La Bisbal té alguna cosa de laboratori alquímic: l’artista seria l’encarregat de fer possible el miracle de la transsubstanciació servint-se solament de la versió més performativa que és capaç d’assolir la imaginació.
I no només la imaginació. Resolta la forma, cal la presència del desig per insuflar vida a unes escultures que, en cas contrari, només serien presències ruïnoses generades per addició. De fet, les obres de Beat Keller (en tan que tòtems) vindrien a exorcitzar el gran trauma sobre el que, segons Freud, s’edifica la cultura occidental: «La substitució del principi del plaer pel principi de la realitat —va escriure el neuròleg vienès a El malestar en la cultura— és el gran succés traumàtic en el desenvolupament de l’home», és a dir, que l’assumpció acrítica de tot allò que ens ha estat donat impediria la lliure realització d’una societat alienada i amb els seus instints segrestats.
Per això resulta irrellevant la distinció que fem entre «natural» i «artificial»: «A les meves obres —confessa Keller— hi conviuen elements orgànics amb tota mena d’objectes manufacturats, formes atzaroses trobades en el paisatge amb residus industrials… La idea es eliminar qualsevol jerarquia que en pugui limitar el seu potencial polisèmic». En darrera instància, segur que va ser la rauxa mediterrània el que va empènyer aquest suís cap a una ciutat, La Bisbal d’Empordà, que viu amb els dits i el cor fermament clavats a l’argila que la sustenta. ©Eudald Camps DIARI DE GIRONA Diumenge 7 agost 2016