El Punt Avui: Km 0 (Turisme, ben gironí)

El pont9 – No trobem el gat de ceràmica a Molló, però el viatge no és en va –els viatges mai no ho són–, perquè ens aturem a Camprodon. Al carrer València, la vena principal del poble, hi bateguen molts turistes del país. Com que és Sant Jordi d’estiu, la Llibreria Anglada hi ha posat una parada de llibres i hi ha ple de gent que tria. Descobreixo l’últim de la Némirovsky i m’afanyo a agafar-lo (ves a saber si d’aquí a uns anys la meva memòria m’assegurarà que el vaig comprar a Banyoles, o a l’Escala…); comprem galetes Birba i dinem al Pont9. La gent d’aquest restaurant ho fa molt bé, i és un plaer menjar a la terrassa, mirant el pont medieval a sobre el Ter. Els meteoròlegs havien avisat que a la tarda a muntanya plouria, i així va ser. Va ser bonic anar fent glopets de vi i sentir com ens mullaven les gotes que portava el vent. Però les postres ens les vam menjar a dins.

Fundació Mona – Un dia vaig comentar al primatòleg Jordi Sabater i Pi que la mirada dels simis em produïa desassossec, i em va dir que era perquè són molt semblants a nosaltres i, mirant-los, et veus a tu. A la Fundació Mona, a Riudellots de la Selva, professionals i voluntaris (els voluntaris, per sort, són a tot arreu!) es proposen la difícil tasca de deshumanitzar, de retornar tant com puguin la seva naturalesa salvatge als 14 ximpanzés que hi viuen, tots ells rescatats de cases, circs o platós d’anuncis. La noia que ens guia es diu Patricia, és de Salamanca, parla un català perfecte i a més de tant en tant, quan es troba un pronom feble, s’atura a preguntar si l’ha dit bé (gràcies, Patri!). La visita és rigorosa, d’una durada adequada, els ximpanzés es veuen de lluny i ens demanen que no els saludem ni els cridem. Ells fan la seva: viuen. Són animals salvatges i han de viure tan salvatgement com puguin. Moriran allà perquè és impossible reintroduir-los al seu hàbitat. La Fundació els retorna la seva dignitat perduda d’animal salvatge.

‘La indigent’ – L’Empordà és ple de galeries d’art molt singulars. Anem a Vulpellac, a l’Espai Tònic, un centre d’investigació artística, on hi ha exposada una peça de l’artista Javier Garcés, una única peça, de fusta, que es titula La indigent i que representa això mateix: una dona jove ajaguda sobre un cartró, a la intempèrie. La talla és realista, la dona està en posició fetal i té un gos molt petit que dorm arraulit a les cames. Tot i que Garcés assegura que l’obra d’art és pura forma, que comença i acaba en ella mateixa i que no persegueix la realitat, en sortir de la sala no podem deixar de sentir el pes del món, com una gran equivocació, a sobre nostre.

Ceràmica – Tornant de Vulpellac ens parem a la Bisbal i entrem en una gran botiga de ceràmica. Cap al fons, en una humida penombra, s’estenen piles de peces de fang de totes mides i estils. I sabeu què hi havia, amagat al darrere una estiba de plats, esperant per saltar-nos a sobre? El gat, és clar. El mateix, exacte. Els gats són extraordinaris: com més els crides, més fugen; si fas veure que no t’interessen, de seguida et pugen a la falda. Ja el tenim, doncs. A veure què li dura la cua.