CENTRE D'INVESTIGACIÓ ARTÍSTICA



“Família no nuclear”, experiències de vida comunitària.

Benvolguts i benvolgudes, dissabte 28 de setembre a les 19.30 h, col·laborem amb el Cine-Club Torroellenc en el passi d’un dels darrers documentals de Joan López Lloret, de qui ja hem presentat en prèvies ocasions a Espai Tònic, part de la seva filmografia.

Ítaca als setanta, Villa Dorita als vuitanta, la Rimaieta i Babàlia a finals dels noranta, i Can Masdeu una mica més tard. Un documental fa un viatge cronològic per diferents experiències de vida comunitària urbana sorgides a Barcelona que posen en qüestió la família nuclear.

DISSABTE 28 SETEMBRE
A LES 19.30 h
CIMEMA MONTGRÍ DE TORROELLA
ENTRADA LLIURE

Al final de la pel·lícula hi haurà un petit col·loqui en el que intervindrà en Bru Rovira, periodista i ex-membre de la Comuna Itaca

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sinopsi:

En Javi i la Laia es retroben després de més de 30 anys, la darrera vegada que havien estat junts encara eren nens. En Bru li explica a la Laia anècdotes de quan era petita i vivien tots plegats en una torre molt gran a la falda de Collserola. La Laia només té alguns records d’infantesa i el que li havia explicat la mare abans de morir quan ella tenia 15 anys. En Javi queda per dinar amb en Lluís, al que ell considera un dels seus tres pares. La Dolors i en Ramon, al voltant de la setantena, són parella des de fa més de 40 anys, i tot i que no tenen fills només fa 5 anys que viuen realment ells dos sols.

Tots ells són part dels més de 20 adults i nens que van formar la comuna ÍTACA (1976-83) a Barcelona. Una de les iniciatives de vida comunitària que van sorgir després de la mort de Franco al nostre país com a alternativa a la família tradicional. Ells i altres ex membres d’Ítaca reviuran les seves vivències des de les seves diferents visions de nens i adults en aquells temps. Una casa on tothom posava el seu sou en un fons comú i compartien la criança dels infants. Aquest grup heterogeni de professors, metges, periodistes i administratius anaven molt més enllà dels tòpics de les drogues i l’amor lliure associats a aquest tipus d’experiències.

A mitjans dels anys 80 els moviments amb inspiracions més revolucionaries de la transició anaven a la baixa. La societat més individualista s’estava imposant a allò col·lectiu. Aquest fet no va impedir que tres parelles al voltant de la trentena lloguessin VILLA DORITA, una antiga torre del barri d’Horta a Barcelona i comencessin una experiència de vida en comú com si fossin una sola família, experiència que ha durat fins avui dia. L’economia compartida parcialment, la criança dels nens i altres aspectes de la convivència col·lectiva es van anar arrelant d’una manera gradual i no com a normativa inicial a diferència d’Ítaca. L’Elena, l’Enric i la Isabel són els membres fundadors que hi continuen vivint juntament amb la Violeta i la Marina. Aquestes dues noies a la vintena es consideren germanes juntament amb els altres dos nens que van néixer i van viure a la casa.

Amb el ressorgiment dels moviments socials els últims anys han sorgit iniciatives com la RIMAIETA i BABÀLIA. Dos grups de criança col·lectiva coordinats entre si. La Simona, en Carles, la Francesca i una vintena de persones més, són els pares i mares sorgits d’un grup de preparació pel part que estan criant junts els seus nadons en un local del barri del Poble Sec a Barcelona. Encara que no visquin junts es consideren com una família. Ells ens explicaran les seves necessitats, il·lusions i contradiccions de l’experiència present que estan vivint.

L’última etapa del viatge ens porta a CAN MAS DEU, una comuna fundada fa 15 anys en una antiga fabrica al mig del parc de Collserola. Una vintena de persones entre adults i nens hi viuen avui en dia. L’economia només és col·lectiva en despeses bàsiques de la casa, però la criança dels nens no és compartida. En Claudio, que viu amb el seu fill de 4 anys, l’Alexandra que hi viu amb la seva parella amb els seus dos fills de 7 i 5 anys i la Silvia que no té fills es qüestionen els límits entre l’individual i el col·lectiu. Potser és la mateixa essència d’Ítaca però amb dos moments històrics diferents.

Direcció JOAN LÓPEZ LLORET

GUIÓ MERI COLLAZOS SOLÀ / JOAN LÓPEZ LLORET FOTOGRAFIA JOAN LÓPEZ LLORET AJUDANT DIRECCIÓ JULIETA ZABALETA MUNTATGE MERI COLLAZOS SOLÀ GRAFISME GERARD MORRÓN ANIMACIONS TONI CURCÓ SO ALBERT ROYO CAP DE PRODUCCIÓ XAVIER GONZÁLEZ PRODUCCIÓ EXECUTIVA CRISTINA GIRONÈS PRODUCCIÓ EXECUTIVA TVC JORDI AMBRÓS PRODUCCIÓDELEGADATVC JORDIMASIDANIELBAREA PRODUCCIÓCCCB ÀNGELAMARTÍNEZ PRODUCCIÓREDS MONTSEMARTÍNEZIMAGALIPRAT

Joan Lopez Lloret (1969) es va donar a conèixer amb el llargmetratge documental Hermanos Oligor (2004), un documental que retrata el món secret de dos artistes a la recerca d’altres realitats. El film va rebre el Premi del Públic del Festival de Màlaga i el de Millor Documental al Docúpolis Barcelona, i es va estrenar en cinemes espanyols. Amb el seu següent llargmetratge Utopia 79 (2006) torna a la gran pantalla amb una història de veus subalternes, tot deconstrint el somni de la revolució de Nicaragua. El següent any dirigeix Sunday at five (2007), una coproducció catalana, basca i irlandesa, que relata la vida de dos ex-convictes en el procés de pau a Irlanda del Nord. Lopez Lloret destaca per la capacitat de treure a la llum histories captivadores donant veu a personatges sovint oblidats. Així, el documental Sinaia, mes allà del oceà (2010) recupera els relats d’exiliats setanta anys després del seu viatge transoceànic a Mèxic. La següent coproducció amb Mèxic és 138 segons (2011), sobre la fugida d’un campió de boxa català dels anys 30’s knoquejat en l’últim combat per optar al campionat mundial. La temàtica del destí es recurrent en el seu proper llargmetratge La Cigüeña Metálica (2012) sobre els nens desapareguts durant la guerra d’El Salvador, una coproducció de TVE. Recentment ha dirigit els documentals per a televisió Encants, història d’un trasllat (2014) i Temps de caritat (2015), ambdos enfocats en la transformació la seva Barcelona natal.

Després d’un encàrrec per la cadena Fox sobre la vida fora del camp de les estrelles emergents del futbol espanyol Phenoms Spain (2018), Joan torna a una temàtica semblant del seu primer documental Krakers (1992) amb Família No Nuclear (2019) on explora diferents experiències de vida comunitària des de els 70 ‘s fins ara.

Actualment està acabant un documental biogràfic sobre la cantant Maria del Mar Bonet amb la que va viatjar a Cuba fa poc.

Joan López Lloret destaca per portar la fotografia en els seus propis documentals. De molt jove va començar experimentant amb curts en super-8. Va estudiar direcció de fotografia al Centre Calassanç (actual ESCAC) i direcció cinematogràfica en el CEEC. Ha treballat en televisió, cinema i publicitat. Els seus films han estat seleccionats a nombrosos festivals internacionals, on també ha impartit tallers de documental.

 

FILMOGRAFIA
Maria del Mar (2019) 58’/75’ Prod Associada TVC-Som batabat
Familia No Nuclear ( 2019) 60’ Frame Zero- Reds- TVC
Phenoms Spain (2018) 44’ – Bat a Bat- 13 Produccions- FOX SPORTS
Temps de Caritat (2015) 63′ CCCB – Bat a Bat- XAL.
Encants, diari d’un trasllat (2014) 52′ Bat a Bat – Sense Ficció (TVC).
138 Segundos (2013) 60′/ 70′ Evohé Films – Media Luna (México), TVC, MEDIA.
La Cigueña Metálica (2012) 80′/57′ Frame Zero, TVE.
Sinaia, Más allá del Océano (2011) 76′/52′ BataBat/La Maroma (Mex), TVC, ONCE TV Mexico. Quatre nominacions i dos premis en el Festival Pantalla de Cristal (Mèxio 2011).
Espias de Franco (2009) 52′ co-dirigit amb Xavier Muntanyà. BataBat, Monkey Bay, TVC, TVE, FRANCE 3.
Amb ulls de nena (2008) 52′ BataBat, TVC.
Autoretrat (2008) 4′ Curtmetratge del Festival Flux Barcelona.
Diumenge a les cinc (2007) 57′ BataBat, Tobar Producciones (Belfast), TVC, ETB, TG4 (Irlanda).
Utopia 79 (2006-07) 95′ Frame Zero, TVC, Inst.Cult Nicaragua.
Hermanos Oligor (2004) 85′ Frame Zero, TVC, Karma Films. Premi del Públic Festival de Málaga 2005, Millor Documental i Premi del públic de Docupolis International Film Festival Barcelona 2005.
Gi-SRA (The Water Way) (1998) 30′ Aigua per el Sahel Association.
26 grados a la sombra (1995) Curt ficció 10′ Muscaria Produccions.
Krakers: a Table, a Chair and a Bed (1992) 60′ co-dirigit amb Cesc Gay. Cromosoma, Muscaria Produccions.
Pinturas a la Bestia (1990) 30′ Muscaria Prod.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada